Aquest és l'escrit que ha deixat una mare al bloc "De mamas & de papas" de "El País". És una reflexió sobre els convencionalismes entre els nens i les nenes i de com la societat hauria de potenciar la igualtat de gènere. Al mateix temps, a les escoles hauriem de treballar l'educació dels valors entre el nostre alumnat.
Des que tinc fills, em pinto poc les ungles. Al principi va ser per por que de nadons me les llepessin i s'intoxiquessin, després per falta de temps i ara perquè no em persegueixin tres fills perquè també se les pintin. Multipliqueu, 60 ungles entre les mans i els peus!
Dic tres fills, sí, tres, perquè a part de les meves dues nenes, el meu fill gran, David, que encara que sembli una obvietat és un noi, també vol que li pinti. Per què? No és cap misteri. Perquè li agrada. Mireu amb ulls de nen de 5 anys i mig. Però mireu amb ulls de nen de 5 anys i mig sense contaminar per les convencions socials de gènere. Mirat així, que et pintin les ungles de colors és tan divertit com que et maquillin de Spiderman en un aniversari o disfressar-te de pirata. I per què només les nenes poden gaudir d'aquesta diversió?
David també ha volgut que la seva àvia li pintés els llavis quan estava de visita, o que algun dia li posés monyos en el pèl com a les seves germanes. És menys noi per això? Evidentment no. De fet, el 99% del temps restant sol jugar a coses més habituals en nens, fins i tot "al brut", com ell mateix diu a les baralles amb el seu amic Jordi, i l'entusiasma fer que lluita al Kung-fu Panda primer i ara al tortuga ninja.
Però resulta que no és tan fàcil com "li pinto les ungles i ja està". Jo mateixa, l'última vegada que m'ho va demanar, li vaig advertir, amb la boca petita "saps que normalment són les noies les que es pinten les ungles i que alguns nens es poden riure de tu?". Em va dir que sí, i que les pintés, alternes: les dels peus vermell-taronja, les de les mans blau-verd (li encanten les sèries). Aquesta advertència era el meu tímid intent de dissuasió per protegir-li, perquè sabia el que vindria.
Un parell de dies després, David i la seva germana Natalia (4 anys) em van explicar que un veí, de 3 anys i mig, s'havia rigut d'ell per portar les ungles pintades. Li va importar? Una mica. Em va preguntar: "Mama, els nois també es poden pintar les ungles?". "És clar que sí, si et diu alguna cosa, li contestes que les ungles són molt més divertides que les seves, que són molt soses", li vaig contestar, amb el cor encongit. Una altra nena de 7 li va preguntar a Eduardo per què David portava les ungles pintades.
Aquesta mateixa tarda, els nens més grans de la urbanització, d'uns 10 anys, li van cridar "marieta", el que per sort no li va afectar perquè no entén la paraula com insultant. Eduard, que estava davant, els va dir que obrissin una mica la ment i no fossin tan tancats. No sé si jo hagués estat tan mesurada.
Malgrat que el més fàcil seria no tornar-li a pintar les ungles amb un argument tipus "a tu no, perquè això és de noies", aquestes reaccions em reafirmen en la meva opinió. El preocupant no és que el meu noi vulgui fer alguna cosa de noies. El preocupant és que nens tan petits riguin i insultin altres per fer alguna cosa diferent al que ells veuen, o el que els han ensenyat que és normal. Si jo li prohibís a David fer-ho, li passaria al bàndol dels contaminats per aquesta convenció absurda (igual que altres, com que les joguines per a nenes són de color rosa). I probablement acabaria rient també d'altres nens que fessin alguna cosa diferent.
Buscant a Internet, he trobat diverses consultes de mares en fòrums amb la mateixa inquietud. I la polèmica generada als EUA el 2011 per un anunci en què una mare li pintava al seu fill les ungles dels peus de rosa. També hi ha articles sobre alguns homes famosos que es pinten les ungles, com Johnny Depp o Al Pacino. Estaria bé que s'estengués (perquè, pensant-ho bé, ¿per què els grans no poden fer-ho?), I així podria dir "és que el meu nen va a l'última" ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada